Discurs d'inauguració de l'escultura en memòria de les víctimes del terrorisme


Sr. Vargas, President de l’associació Catalana de les víctimes del terrorisme
Sr. Fructuoso, autor de l’escultura que inaugurem avui.


Autoritats,
Amics i amigues
Benvinguts tots, en aquest acte tant emotiu.
Un acte que pren sentit, pel nombrós públic que ens acompanya, en aquesta tarda de novembre.

Avui, ens reunim tots aquí, per inaugurar aquesta escultura, realitzada per l’artista Jesús Fructuoso i que com tots sabem, fa memòria i ret homenatge a totes les víctimes del terrorisme.


Víctimes de la violència,

Víctimes d’aquells que volen imposar la raó de la por, a la raó de la paraula, del consens i de la democràcia.

Aquest acte també vol fer sentir, la memòria col·lectiva i l’escalf als familiars i amics dels que ja no es troben entre nosaltres.

I és per aquest motiu que hem cregut, que aquest entorn i paratge privilegiat és el lloc oportú per a destinar a la memòria de tots els que han patit i pateixen les conseqüències d’aquests actes reprovables.

Però no només ens volem quedar aquí, volem que aquest acte també ens ajudi a reflexionar, a fer reflexionar per aprofundir encara més en la necessitat de treballar per l’esperit democràtic de la nostra societat.

Es fa imprescindible fer sentir la nostra veu, en aquest acte marcat pel silenci i la llum.

Que s’escolti ben clar el nostre clam, per el diàleg i el respecte.

La violència només ens porta dolor, llàgrimes, fins i tot a alguns els pot portar, ànsies de més violència.

Que aquesta escultura, que aquest indret i la nostra veu, la de tots ens ajudi a construir camins de pau entre nosaltres.

Amics, amigues,... que el diàleg i el respecte construeixi els ponts necessaris per a assolir un mon millor, on la violència no hi tingui cabuda i els nostres fills puguin viure en goig i llibertat.

Moltes gràcies a tots per la vostra presència i Bon vespre a tot hom.

 

La cultura de la cobdícia

Així ha titulat el seu darrer llibre l'advocat i especialista en temes econòmics, Francesc Cabana.
Aquest divendres he pogut assistir al tradicional Pa amb tomàquet organitzat a l'entorn de la presentació de la revista Qu4trepins en la seva 30 edició.
He tingut el privilegi de poder seure al seu costat durant el sopar i escoltar com explicava els motius i el contingut del seu llibre, i ha dit una cosa, entre moltes d'altres, que ell ha volgut subratllar i que jo vull recollir en aquest escrit.
I ho ha dit, lamentant els comentaris d'alguns economistes al respecta de la seva afirmació, i deia, quelcom que fins i tot sona a evident o a clàssic: l'economia serà millor si les persones, són més bones persones!
És evident que aquesta no pot ser considerada una teoria econòmica elaborada amb arguments basats en estadístiques i estudis rocambolescos, ni tampoc podem dir que arriba a aquesta conclusió, després de destinar gran temps en fer operacions complicades, i logaritmes estranys!
La majoria de les vegades les explicacions més senzilles, són les que contenen les veritats més absolutes i indiscutibles.
Tot seria millor si les persones, fóssim més bones persones!
Quina gran veritat! i que fàcil que sembla aconseguir-ho!
El que tots ens preguntem és, que si aquesta veritat és tan evident, si tots volem un mon millor, si tots estem d'acord en lluitar per aconseguir-lo.
Com és que al mon hi continuen havent les mateixes injustícies de sempre, cada dia moren tantíssimes persones de gana i tants Països es mantenen en guerra?
Però cenyim-nos a l'economia i més concretament a l'economia catalana, qui no coneix casos d'especulacions.
Algú recorda grans reportatges, premiant empresaris emprenedors, que després de la seva aposta valenta es veuen mereixedors d'un reconeixement social?
És que potser la imatge que es ven des dels mitjans de comunicació, és posar en valor el fet de ser bona persona?
Caldrà doncs, segons la teoria de'n Francesc Cabana, posar en valor social aquesta qualitat i que cada un de nosaltres, es replantegi la seva forma d'actuar per tal d'aconseguir sortir d'aquesta crisi.
Crisi, que més enllà de l'econòmica, també acaba essent una crisi de valors, que ens ha portat a aquesta situació.
Així doncs aprenguem a ser bones persones, que traduït vindria a dir: actuem amb honestedat, responsabilitat i sentit comú.
Només així podrem recuperar la confiança en nosaltres, sortir de la crisi i construir una societat més sòlida, per nosaltres i els nostres fills.

 

Drets i DEURES

Drets i DEURES:
Crec que a hores d'ara, tots els que haureu entrat al meu blog per llegir aquest escrit, us haureu adonat que el seu títol l’he dividit en dues paraules, i que en una d'elles, hi he utilitzat exclusivament lletres majúscules per escriure-la.
També estic convençuda que de seguida, tots haureu encertat el motiu de la meva decisió.
Entre tots hem creat la societat de dret, venim d' èpoques en que la majoria de les persones gaire bé només tenien el dret de l'existència.
La salut, l'educació eren privilegis d'uns pocs, el lleure era una paraula molt poc utilitzada i gaire bé desconeguda per la majoria del col·lectiu de la societat.
La responsabilitat de tot, requeia única i exclusivament en cada un dels mortals, que es veien moltes vegades, després d'una llarga vida d'esforç i treball, exclosos de la societat i sense cap recurs en la seva vellesa.
Persones que havien patit accidents laborals, es quedaven sense cap recolzament i sobrevivien com podien.
Podria continuar amb una llarga llista, una llista fosca que tots coneixem i recordem, per això es va lluitar, tots hem lluitat per aconseguir la societat de dret.
Però que ha anat passant poc a poc, i que consti que amb això no la vull qüestionar?.
Doncs que ara dona la sensació, que moltes persones han interpretat, que la societat de dret ha substituït els deures de cada un de nosaltres i que per tant la responsabilitat de tot, recau en la "societat", en l'administració i que l'esser individual només és aquell “ent” que, pel sol fet de la seva existència, ha deixat de tenir que complir amb cap deure.
Com si la "societat" no tingués res a veure amb nosaltres i pogués esser el culpable de tots els nostres mals.
Si hi ha famílies des estructurades,...és culpa de la societat.
Si hi ha lladres i drogadictes,....és culpa de la societat.
Si hi ha violència domèstica,...no digueu més,...és culpa de la societat.
Totes aquestes afirmacions, portarien a pensar que posant la "societat" a la presó, tot estaria resolt i tots podríem viure molt més tranquils!
Per altra banda, agreuja la situació un comportament , molt humà, que és el de donar la culpa de tots els nostres mals, a algú altre que no siguem nosaltres mateixos.
I si hi afegim a aquest caldo de cultiu, la falta de previsió pel futur, tindrem tots els números per acabar sentint-nos víctimes d'aquest mon, perseguits, frustrats i el que és més greu, buscant algú que ens salvi, més enllà de nosaltres mateixos.
On ens porta tot això? doncs des del meu punt de vista, a posar en crisi la pròpia societat de dret que hauria de poder protegir-nos.
La societat mai podrà garantir-nos els nostres drets, si no som responsables i actuem complint els nostres deures.
El deure de ser respectuosos amb els altres...ens portarà a ser respectatsel deure de no embrutar...ens portarà a viure en un poble més net.
El deure de no aparcar damunt les voreres...ens permetrà viure en un poble on la via pública estigui més ben conservada i ens permetrà més fàcilment exercir el dret a caminar per carrers que no estiguin destrossats.
El deure de ser previsors, ens ajudarà a poder afrontar millor les crisis.
El compliment del nostre deure, sempre ens ajudarà a garantir millor els nostres drets.
Per tant, fins que no comencem a adonar-nos-en, que està en les nostres mans canviar aquesta "societat" culpable, fent-la més responsable, continuarem possant en risc la societat de dret que tots volem garantir.

 

Política...en majúscules

En aquests moments en que sembla que hi ha tant descrèdit en la política, per culpa de tantes persones deshonestes.

I encara que molts de nosaltres ens crea un gran desànim veure tot això.

Vull continuar creient en la política en majúscules, en la Democràcia com a única garantia del nostre sistema social i m'agradaria que es parlés del sacrifici, que molt de gust, fem moltes persones per treballar pel nostre poble.

Mirar la política des d'un prisma de colors que distorsiona la realitat i confon a la gent, només ens dona la visió d'una realitat equivocada, desanima a la gent i porta a la societat a l'abisme de la crispació i el descrèdit.

Qui voldrà dedicar-se a la política ara, amb tota aquesta imatge? quants alcaldes i polítics són honestos?

quanta pressió tenim de moltes persones, que alhora criden reclamant honestedat i que moltes vegades són les primeres a demanar-nos que amb el que és seu, ens ho mirem "amb carinyo"?

Correm el risc de creure que només a la política hi ha corruptes? Qui signava informes? qui els tramitava? de qui eren els terrennys? qui els certificava?...només els polítics?...no!

És que no coneixem la nostra societat? no coneixem l'esser humà? hi ha gent bona, gent molt bona, gent dolenta i gent molt dolenta.

En totes les professions hi ha gent de tota mena! Si no posem en valor la gent que honestament es dedica a la política, ens estem carregant la nostra societat.

És que les persones anònimes del carrer tooootes són honestes? Vull dedicar-me a treballar pel meu poble.

 

posted by Mercè Pla on 10:44 under

1 Comment

La religió de la intransigència

El partit d'ICV-EUA i el PSC van votar al ple de Palau-solità i Plegamans a favor d'una moció que demanava, entre altres barbaritats, que trairéssim un petit mural que presideix l'entrada al Jardí de la casa Folch , des de la carretera.
Ho demanaven per què el mural emmarca una frase que, per ells, pot ser ofensiva i diu així : "DEU VOS GUARD".
També es queixaven que haguéssim acceptat la demanda ,del Futbol Club Palau, de la benedicció dels nous vestidors del camp de futbol.
La veritat l’actitud dels membres d'aquests partits fent aquesta demanda, em sembla un acte d'intransigència i de falta de respecte cap a una majoria de la nostra societat, que em costa d'entendre.
Vivim, per sort, en una societat laica.
Per mi, crec que és una sort!Estic segura que hi haurà qui pensi una altra cosa, però el fet que visquem en una societat laica, ens permet compartir-la amb tota llibertat i respecte.
Sóc una persona a la que no li agrada que li diguin ni que ha de pensar, ni com ha de viure.M'han educat per pensar per mi mateixa i esser capaç d'arribar a les meves pròpies conclusions, compartides o no, amb altres persones.
El sentit de la raó, és a dir la capacitat de raonar, d'utilitzar el nostre cervell i decidir, lliurement, què pensem i per què! és, diria jo, la qualitat que més ens distingeix de la resta d'essers vius de la terra, i m'agrada exercitar-la sovint.
No qüestionaré si amb més o menys èxit, però sí amb la riquesa i aprenentatge personal que em suposa utilitzar-la.
Per tant doncs, celebro viure en una societat laica. Però em nego a convertir aquest pensament en una nova religió que proclami també, la possessió de la veritat més absoluta!
No concebeixo que aquest do de llibertat, hi pugui haver qui, el converteixi en una imposició o prohibició de costums o creences d'altres persones.
Em sorprèn per altra banda que, partits polítics com ICV-EUA i PSC, que insisteixen en la memòria històrica, vulguin a cop de prohibició, esborrar de la nostra vida les arrels cristianes de la nostra societat.
Partits que, per altra banda, són els primers en fer ofrenes florals a actes religiosos organitzats per entitats culturals, o que recolzen subvencionar amb fons públics la restauració d’esglésies i altres elements d'origen cristià!
La hipocresia, en aquest sentit, és sublim.
Jo només puc entendre el laïcisme des del respecte cap a una realitat històrica i social.

 

Finançament municipal

Un dels problemes més importants per resoldre als municipis, és el seu finançament.
Fa molts anys que se'n parla, però no s'acaba de resoldre mai.
Enguany l'Estat, intentant suplir aquesta mancança, però sense afrontar una solució justa i definitiva, ha destinat els FEIL com a uns fons d'inversió pels municipis.
En el cas de Palau-solità i Plegamans ha estat a l'entorn de 2.405.000 €.
Divendres passat s'anunciava a la premsa els FEIL pel proper any 2010 i sembla que tindrem pel nostre poble una xifra propera a 1.500.000 €.
Dit així i després de l'evidència de la disminució de la xifra, comparant-la amb la de l'any passat.
Aquesta notícia bé després de l'anunci que l'any vinent, l'aportació econòmica que arribarà a través del Fons de Compensació per la participació en els impostos, serà inferior a la del 2009 a l'entorn de 800.000 € pel nostre municipi.
Si a aquest fet hi afegim que amb l'augment del 2% de l'IVA farà que el nostre poble haurà de pagar a l'estat per aquest impost a l'entorn de 900.000 €, tenim que entre una cosa i una altra una xifra d'1.700.000 € que si quedessin al nostre municipi, no caldria que l'Estat ens retornés!
Tenim un cop més l'exemple de com fan les coses el govern de Zapatero a Madrid.
Primer ens dona els diners i després via A o via B o se’ls hi ha de retornar o els deixem de cobrar.
Si realment s'espera que siguin les administracions públiques i sobretot els ajuntaments, els que puguin funcionar com a motor de la inversió, cal que els Ajuntaments tinguem el finançament que necessita, sense tenir que donar les gràcies per que se’ns retornin el que és nostre.

 

Conferència del PTMB

Avui tinc un gust agredolç a la gola.

Tinc la satisfacció d'haver sentit el batec del meu poble. D'haver estat, al costat d'un poble que batega.

D'un poble que s'inquieta, quan des de fora, des dels despatxos de Barcelona, es prenen decisions que afecten al territori, que afecten al futur del poble i als seus ciutadans.

Hom, que pretén decidir el seu propi futur, i hipoteca la seva vida triant per la seva família i els seus fills, apropar-se a una vida més serena, en un poble estimat com Palau-solità i Plegamans.

Hom, que ha vist créixer els seus fills, estimant la terra, els arbres, els carrers i les places del poble, que li han fet de bressol.

A Palau, li costa entendre esser el punt de mira d'un Pla Territorial, que el desitja fins a la sacietat, convertint-se, de forma atzarosa, en diana del territori.

Així se sent part dels ciutadans del nostre poble, com aquell que ha d'assumir in-eternum convertir-se en el subjecte solidari, per obligació, de totes les necessitats de l'àrea metropolitana.
És que potser no ha estat prou solidari el nostre poble, amb el territori!?

Com s'explica, doncs, el seu creixement urbà i demogràfic?

Com pot explicar-se, el seu desenvolupament industrial, sacrificant part del seu sòl, per a convertir-se en una part important del motor econòmic de Catalunya?

Com podria algú, fer-nos entendre l'amputació vital de part del municipi, per a poder sufragar la creació d'un Gallecs Verd, a l'entorn de Mollet?

No es pot demanar més solidaritat. I certament també els ciutadans de Palau estan satisfets d'haver col·laborat amb aquesta aportació al País. I ben segur, que també els seus ciutadans han gaudit d'aquesta transformació.

Però volem decidir el seu futur. Palau no pot ser eternament solidari, fins a la seva des configuració total com a poble.

Evidentment, continuaríem essent un poble, ...un altre poble.

Més enllà de totes les paraules vessades, en una conferència on han estat moltes les afirmacions fetes, que no coincidien amb el contingut del document que es pretenia explicar, i moltes preguntes formulades que no han estat respostes.

Avui he visualitzat, que els representants de l'administració de la Generalitat que han vingut, han volgut semblar que ens escoltaven; però que en realitat han fet el discurs previst i no han esvaït els nostres dubtes.

Avui he visualitzat, que els ciutadans han sabut escoltar les paraules amagades entre un discurs aprés, i que els dubtes i les pors es materialitzaven, constatant que la voluntat d'escoltar per part dels conferenciants no estava a l'alçada dels seus desitjos.

Però el que és més important, també tots hem pogut veure que tot just la lluita pel futur del nostre poble ha començat i que junts som més forts.

 

Cerca